EL XIQUET AMB PIJAMA DE RATLLES

El xiquet del pijama de ratlles es una excusa per a representar el que passa als camps de concentració nazis ja que tots els anys moren un munto de persones per culpa d' aixo.

CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZI

Els alemanys van crear una sèrie d'instal lacions de detenció per empresonar i eliminar els "enemics de l'estat." La majoria dels presoners en els primers camps de concentració era comunistes alemanys, socialistes, social demòcrates, romes (gitanos), testimonis de Jehovà, homosexuals, clergues cristians, i persones acusades de comportament "asocial" o anormal.

Després de l'annexió d'Àustria al març del 1938, els nazis van arrestar jueus alemanys i austríacs i els van empresonar als camps de Dachau, Buchenwald, i Sachsenhausen, a Alemanya. Després dels pogroms de Kristallnacht el novembre de 1938, els nazis van dur a terme arrestos massius d'homes jueus i els van empresonar en camps per períodes breus.

Ara vos pose un resum:
Bruno, un nen alemany de vuit anys durant el règim nazi en la Segona Guerra Mundial, ignorant de la tragèdia que envolta al seu temps, és fill d'un estricte comandant que acaba de ser assignat al seu nou lloc (com Obersturmbannführer) en un camp de concentració. Bruno, que conviu amb la seva germana gran Gretel en un barri acomodat de Berlín, es veu llavors sobtadament obligat a mudar-se, traslladant-se a un lloc aïllat anomenat "Auchviz". [3] Bruno, molest per la situació, es desespera per no trobar cap amic amb qui jugar en la seva nova casa, més petita i amb menys terreny per explorar, una de les seves aficions. Des de la seva finestra es pot veure, a l'altre costat de la carretera, un grup de cases després d'una tanca i molta gent vestida amb pijames de ratlles. Tots els que s'hi troben són jueus confinats al camp de concentració d'Auschwitz. Bruno, en la seva innocència, dóna per descomptat que són grangers.

El temps passa a la nova casa. Els pares de Bruno recorren als serveis d'un tutor, el professor Hr. Liszt, per ocupar-se de l'ensenyament escolar de Bruno i Gretel, però Bruno no triga a considerar al nou tutor com "el professor més avorrit que hi pugui haver mai", ja que només ensenya Geografia i Història en lloc d'Arts, la seva assignatura favorita. Bruno es pregunta què estaria passant a "Auchviz" i per què la gent va sempre vestida amb un pijama ratllat. Mentrestant Gretel assimila els ensenyaments del professor i l'ideari del partit nazi.
Bruno realment no comprèn que estan en temps de guerra. Un bon dia, en una de les seves exploracions pels voltants de la casa, sempre d'amagat.de la seva família, es troba a un nen a l'altre costat del filat, de vuit anys d'edat, com ell. El nen es diu Shmuel (es pronuncia Shmul). Bruno i Shmuel comencen a quedar amb regularitat, Bruno de tant en tant el porta menjar (si no se l'ha menjat pel camí, ja que el lloc d'exploració està lluny) i Shmuel parla a Bruno de com és la seva vida a l'altre costat del filat, de com era abans i de la seva família. Bruno i Shmuel es fan amics. Aquesta amistat es manté fins i tot després d'un incident en què Bruno renega del seu amic Shmuel davant el tinent Kotler, quan Shmuel és dut a casa de Bruno per netejar un munt de copes de vidre i és acusat de robar menjar quan realment aquesta es l'havia ofert el seu amic. Bruno li demana disculpes a Shmuel dies després, ja que Shmuel no hi havia anat en dies a la cita després de la filat, Bruno pensava que havia perdut l'amistat del seu nou amic. Així estan, veient-se d'amagat, durant aproximadament un any.

Els pares de Bruno decideixen un bon dia que aquest no és un lloc adequat per al creixement seus fills, decisió que precipita la mare de Bruno en conèixer la veritable missió del seu marit al camp de concentració. La mare i els nens partirien d'Auschwitz en un parell de dies. Bruno dóna la notícia del seu trasllat a Shmuel, just el dia que Shmuel és trist perquè no troba el seu pare. Bruno decideix ajudar-lo, ja que seria l'última aventura abans de marxar d'Auschwitz, i per alliberar-se de la vergonya d'haver traït el seu amic davant del tinent Kotler. Decideixen que l'endemà, l'últim de l'estada de Bruno a Auschwitz, Bruno passaria a l'altre costat del filat, i disfressat amb robes de presoner que Shmuel podria aconseguir fàcilment buscarien el pare de Shmuel. L'endemà Bruno es disfressa del pijama de ratlles i creua el filat: per fi Bruno i Shmuel estan junts. Mentre busquen el pare de Shmuel entre els barracons comença a ploure. Els soldats formen un grup de presoners entre els quals es troben Bruno i Shmuel. El grup és portat a una cambra de gas, on Bruno i Shmuel moren junts sense sospitar que el lloc no era un refugi per la pluja, tal com havia pensat Bruno.

Els pares de Bruno s'adonen de l'absència del nen i el busquen pels voltants de la casa desesperadament. Troben la roba de Bruno davant d'un forat sota el filat. és massa tard, al final tots es donen compte del que ha succeït, i només es pot fer.



Font de la informació:Viquipèdia

Little miss sunshine

Personatges:
-Pare:Richard
-Mare:Sherly
-Filla:Olive
-Fill:Dwoney
-Tio:Frank
-Iaio


Pare:Es un fracasat no aconsegueix el seu objectiu de vendre un llibre fet per ell mateix pero al final de la pelicula fa un gest respecte a la seua filla i es veu com no es un fracasat.

Mare:Es la menys fracasada de tots el de la familia i intenta treure la seua familia endavant.

Tio:S' intenta suicidar perque la seua vida es de desgraciat ell volia ser una persona important pero el novio d' un xic que a ell li agradava el va aconseguir el treball en lloc d' ell el tio Frank era homosexual i el xic que li agradava es va enamorar d' un altre pero al final viu feliç amb la seua familia.

Olive:Vol ser petita Miss Sunshine i ho pot aconseguir ja que una de les participants no pot presentarse i ella vol ser Miss Sunshine perque es el seu somni.

Dwonye:Ell volia ser pilot de avio i no parlava per a integrarse en el seu somni pero un dia es dona compte que es daltonic i no pot ser pilot.

Iaio:L' expulsen de la residencia per la seua actitud i es drogadicte un dia Olive diu al seus pares que el iaio no es desperta i estaba mort.

Opinio Personal:A mi m' ha paregut una pelicula un poc aburrida ja que preferisc mes moviment pero el final es divertit.El bo que te es que no es una farsa per que en totes les pelicules treuen la tipica familia perfecta y aquesta familia es la tipica antifamilia originaria dels EUA ja que tots son fracasats el pare no va be al treball Olive vol ser Miss i es grossa i letja, el iaio es droga ,el germa de la mare es volia suicidar i Dwoney volia ser pilot pero no ho aconsegueix ja que es daltonic.Pero al final a pesar de que la filla va fer el ridicul al concurs ,tots menys el iaio que havia mort van pujar a l' escenari i van fer el ridicul amb ella i van demostrar que no eren fracasats

CINEMA PARADISO

Salvatore, un famos director de cine,quan s' assaventa de la mort d' Alfredo, recorda els seus dies quan era xicotet i pasaba dies s' ançers amb ell. Eren anys de guerra i el seu pare estaba ausent , pèl que passaba hores en la cabina de projecció d' un cinema aprenent el funcionament de les maquines. Despres d' un incendi que destruix la cabina, Alfredo perd la vista pero Salvatore fara tot el possible per alçar un nou cinema, el "Cinema Paradiso".
La pel.lícula és un homenatge al gènere cinematogràfic. En una llarga narració descriu la història d'un respectat director de cinema (Salvatore, interpretat per Jacques Perrin) que torna al seu antic poble sicilià per anar al funeral del seu vell amic Alfredo (interpretat per Philipe Noiret), l'antic projeccionista del cinema Nou Cinema Paradiso i també artífex de la seva passió pel cinema en la seva infància i joventut. La pel lícula és un retrat sentimental de la Itàlia de la postguerra i una declaració d'amor al cinema.

Aquesta obra cinematogràfica és la suma de tres característiques crucials en l'elaboració d'una pel lícula: està dotada d'una història minuciosa, que comporta una anàlisi profund, i aquests dos factors estan expressats amb àmplia versatilitat tècnica en la realització.

El director italià mostra en aquesta pel lícula la història de Totó (el nom real és Salvatore), un personatge que té un amic bastant proper i més (Alfredo), de qui aprèn-gràcies al seu extrem afany-les tècniques de projecció de pel lícules.










"Totó", com prefereix ser anomenat el protagonista, té problemes econòmics en la seva infantesa perquè el seu pare s'ha anat a la guerra, per la qual cosa ha de tocar les campanes a l'església del poble. Com el sacerdot per a qui treballa és l'amo de "Cinema Paradiso", el teatre on els ciutadans assisteixen per veure les notícies i pel lícules, Totó s'acosta a Alfredo, que cedeix davant la seva insistència en l'aprenentatge de les tècniques de projecció.

Amb el pas dels anys, Totó perfecciona els seus coneixements, aplicant-los quan ha de reemplaçar Alfredo després que aquest pateix un accident ocorregut per una manipulació inadequada de les cintes en una projecció, i que dóna lloc a la reconstrucció del teatre. Mentre això passa, Totó creix i viu la seva primera experiència d'amor. Després de molts anys, contrariant el consell d'Alfredo, però forçat a assistir al seu funeral, Totó torna al poble, on recorda la seva infància i joventut, acompanyat de la nostàlgia que desperten certes coses que la seva mare i Alfredo guardar per a ell.













La cinta té una història commovedora, que es recolza fortament en un formidable maneig de la fotografia i so. A més, és un homenatge al cinema antic (ja que hi ha desenes de referències en imatges i diàlegs, des Jean Renoir fins Charles Chaplin), a l'afecte pel cinema, a la seva història i tècniques ... però abans que res, és una reflexió sobre la força de voluntat.

LA HISTORIA DEL CINEMA

Epoca muda

El 28 de Desembre de 1985,al Grand Café de Paris un parell de cientifics,els gemans August i Louis Lumière van presentar " el cinematògraf ".
L' aparell dels germans Lumière va culminar després d 'un llarg procés de recerca cientifica en què nombrosos investigadors d' arreu del món estaven treballant apasionadament des de feia dècades.Tots els films es caracteritzaven per la seua brevetat.La majoria de films tnien una finalitat documental.Es diu que George Méliès en persona volgue comprar una camera als Lumière pero no li' n van voler vendre cap.Un dia mentre es projectava un dels seus films al seu laboratori se li van cremar els fotogrames.En tornar a projectr la pel·licula un cop enganxada es va adonar que la imatge d' un tramvia es transformava,de cop, en un carruatge funerari,es podien aconseguir efectes inesperats de màgia.L' exit de les primeres pel·liculesdocumentals dels Lumière i des primer films de fantasia de Mèlies es va estendre ràpidament per tot el món.

El Pre-cinema
L'ésser humà s'ha preocupat sempre per captar i representar el moviment. Els bisons amb sis potes que els prehistòrics pintaven a les cavernes demostren aquest fet. Durant segles, diverses civilitzacions o persones han cercat procediments per reproduir la realitat. Es el cas de les representacions amb ombres, els primers espectacles en públic amb projecció d'imatges animades.

Emprada ja al segle XVI, la "cambra oscura" permetia la projecció d'imatges externes dins una cambra fosca. La precursora de la fotografia.

De la mateixa manera que, un segle després, la llanterna màgica seria la precursora de les sessions de cinema, en projectar imatges sobre una superfície plana. Per tal de fer-les arribar a tots els indrets, els firaires viatjaven amb les seves llanternes deixant bocabadats als espectadors. Sobretot quan feien servir enginyosos dispositius mecànics destinats a manipular o fer girar vidres circulars, que feien moure les imatges.

Els mestres del període mut

David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel.lícula van revolucionar el setè art: En les seves obres mestres "El naixement d'una nació" (1914) i "Intolerància" (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral.lel, canviava l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però, sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri expressiu més important amb què comptava el cinema; que no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també per emocionar l'espectador.

Griffith va arribar a influir a joves cineastes d'una geografia tan llunyana dels EEUU, com és Rússia. El triomf de la revolució russa el 1917 va fer pensar als seus dirigents que el cinema podia assolir un paper d'adoctrinament i propagandístic. Així que va encarregar a uns quants directors el fet d'encetar una nova cinematografia en el país.

L'època sonora

El 6 d'octubre de 1927 succeí un fet revolucionari per a la història del cinema: començava a parlar! "El cantor de jazz", d'Alan Crosland, deixava escoltar a l'actor Al Jolson cantant.
S'encetava una nova era per a la indústria del cinema. També per als actors: molts d'ells van desaparèixer com a tals en conèixer el públic la seva vertadera veu, desagradable o ridícula, que no corresponia a l'aparença física. Desapareixien els intertítols!

Els estudis van haver de replantejar-s'ho tot i fer importants inversions per reconvertir-se en sonors. També els tècnics i els cineastes van haver de canviar de forma de fer i de pensar. I els actors i actrius van haver d'aprendre a vocalitzar correctament. A l'Estat Espanyol, els primers estudis sonors, els Orphea, es van inaugurar a Barcelona el 1932.

La implantació del sonor va coincidir amb el crack econòmic del 1929 que ocasionà una Gran Depressió als EEUU. Milers de ciutadans trovaben en el cinema moments per fugir dels problemes quotidians. Hollywood es dedicà a produir títols basats en els gèneres fantàstic, la comèdia, el musical o el cinema negre, per tal d'exhibir productes escapistes.

És el moment de directors com Lubitch -autor de "Ser o no ser" (1942)-; Capra -mestre de la comèdia americana, amb títols com "Succeí una nit" (1934) o "Viu com vulguis" (1938); -director d'"Scarface" (1932)-; Hawks Cukor, autor d'"Històries de Filadèlfia" (1940)-; John Ford -conegut sobretot pels seus "westerns" èpics, com ara "La diligència" (1939); o Josef von Sternberg -cineasta alemany que dirigí "L'àngel blau" (1930)-. Aquest cinema d'entreteniment general té l'excepció amb el fet per King Vidor, cineasta sensible als problemes de les capes populars, com ho reflectí a "El pa nostre de cada dia" ( 1934). A Alemanya és en G. W. Past qui conrea un cinema social.

Aquest compromís estètic amb els menys afavorits va ser més forta a Europa. A França, coincidint amb el Front Popular, Jean Renoir es d'autèntics com a protagonistes d'alguns dels seus films, com a "La regla del joc" (1939), títol que, a més de la seva càrrega de naturalisme, suposà noves aportacions estètiques. Altres cineastes enquadrats en el que s'anomena "realisme poètic" foren Jacques Feyder, Jean Vigo, Marcel Carné i René Clainer.

La postguerra

En acabar la Guerra, en una Itàlia destroçada, apareix l'anomenat cinema "neorealista", un cinema testimonial sobre la realitat del moment, fet amb pocs mitjans materials però amb molta humanitat, preocupat pels problemes de l'individu del carrer; suposen una mirada sobre els problemes de subsistència dels més humils, com ara "La terra trema" (1947), de Visconti.

Aquest tipus de cinema va crear escola per tot Occident i, fins i tot, els nordamericans s'engrascaren a filmar històries fora dels estudis, aprofitant els escenaris naturals; el "cinema negre" -policíac- fou un dels gèneres que més va rodar a les ciutats.

Als EEUU, les pel.lícules o bé denoten un to pessimista on els personatges reflecteixen els patiments i angoixes passades al llarg de la guerra o com a conseqüència d'ella, o bé s'inspiren en la comèdia o el musical perquè el públic -alhora- necessita "oblidar". Quan el 1947 s'inicia la "guerra freda" entre Occident i la URSS, als EEUU s'enceta un període de conservadurisme polític que arriba a afectar Hollywood, especialment als cineastes d'esquerra, els quals són perseguits, denunciats i condemnats. A aquest període, que es prolongà fins el 1955, se'l coneix com a "mccarthysme" o "cacera de bruixes". Alguns cineastes, com Chaplin o Welles, optaren per l'exili.

Els anys 50 representen per als nordamericans una nova època de benestar que va canviar l'estil de vida, sobretot pel que fa referència al lleure. L'adquisició de televisors suposa un fort competidor per al cinema. El número d'espectadors disminueix i cal cercar maneres per recuperar-lo. La millor forma serà donant al públic allò que la petita pantalla no pot: espectacularitat. Aleshores, la pantalla creix, es projecta en color i el so esdevé estereo.

Les darreres dècades
A finals dels anys 70, i després d'uns anys de cinema espectacular basat en el catastrofisme -potser com a reflex del retorn del perill atòmic-, s'imposa la recuperació de la superproducció des del punt de vista de la qualitat i de la rendibilitat. Concretament de la mà de Georges Lucas -autor de "La guerra de les galàxies" (1977)- i de Steven Spielberg, realitzador de "Trobades en la tercera fase" (1977)-. Paral.lelament, altres directors aposten per un cinema igualment comercial però tractat amb un estil de realització molt personal i creatiu, com ara Ford Coppola, Scorsese, Bryan de Palma,Burton, Lynch... Són uns anys en què o es qüestiona tot -com en el cas dels films sobre Indoxina- o es retorna al passat amb nostàlgia; hi abunden els remakes i el fantàstic.

Els anys 80, l'aparició i introducció del vídeo, i l'augment dels canals televisius per vies diferents, fan que el públic vegi més cinema que mai, sense sortir de casa. Cal cercar de nou espectacularitat: pel.lícules amb força efectes especials assagen d'atreure els espectadors cap a la sala fosca. Actors musculosos esdevenen herois de la pantalla en títols violents quan no reaccionaris. Enfront d'aquest cinema consumista apareixen autors més preocupats pels temes polítics i, sobretot, per la ingerència dels EEUU en altres zones. La globalització de l'economia afecta al cinema nordamericà que s'alia amb la indústria electrònica oriental.També són temps de grans melodrames i de recuperació de la comèdia. Woody Allen hi destaca.

A Espanya, la transició política possibilità un cinema sense censura que influí en l'aparició de l'anomenada "moguda madrilenya". Pedro Almodovar enriqueix l'escena cinematogràfica per mitjà del seu cinema postmodern i d'esperpent, gènere també conreat per Berlanga. El cinema basc aportà nous autors al cinema espanyol.

En fi el cine te una llarga història pero les meues pelis favorites son de terror.

Font de la informació:http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm

LES FALLES

Les falles no se sap amb serteça quan van naixer pero al llarg dels anys s 'han anat celebrant mes al principi sols cremaven els trastos vells per a purificar i selebra el canvi de estació pero conforme han passat els anys s 'han anat selebrant mes i mes avui en diaal 2010 fan mascletades, despertades, passacarrers,es tiren petards etc...
Ara parlare mes detalladament sobre els elements.La mascleta a València es celebra del dia 1 fins al dia 19,la desperta es el que menys m'agrada ja que sons ganes de tocar els nassos ,sempre es fa una ofrena a la Verge i hi porten flors per a omplir el seu cos de flors sempre fans uns disenys molt xulos.Despres a l' ultim dia abans de la crema pekl mati fan un passa carrers presentant els fallers,tambe els primers dies fan la crida on van a veure al fallera major de València com inagura les falles,despres llançen un castell molt bonic.A mi el que mes m' agrada de totes les fales es llançar petards.
En fi les falles son molt divertides per lo menys desde Mislata com jo les visc.








CREMA DE NOU CAMPANAR 2009

COPA DAVIS

Avui s 'ha obert la Copa Davis l' equip espanyol guanyador de les dos ultimes edicions inicia hui a Logroño el seu cami fins la cinquena victoria.

El seu primer enfrentament sera amb Suissa, un partit marcat per la baixa, mentres que Rafa Nadal i Roger Federer no jugaran per jugar amb ventatja de Espanya.


Molta sort a tots!!!!

El video mes vist de you tube

Avui me alçat i se m'ha ocurrit ficar al Google el video mes vist del you tube i aquest video mes vist tracta dels planetes al video es veu desde els planetes mes petits fins als mes grans d'altres galaxies mireu si la vist gent que te 4.780.616 visites i el ultim planeta el mes gran diu cuantes vegades es mes gran que la Terra es un video molt interessant per això el vaig a colgar al blog.

Espere que us agrade adeu!!!!